El pelegrí de Tossa, per Núria Calzas (1AESO, IES Cendrassos, Figueres)

Fa uns cinc-cents anys, Tossa de Mar era un poblet petit i tranquil. Estava envoltat de muntanyes per tots costats menys per la part del mar.
Molt poques vegades la gent de Tossa viatjava a altres pobles molt llunyans i no hi havia carreteres i el camí s'havia de fer per la muntanya o bé pel mar, i era molt llarg. Un dia, va arribar un vaixell gros que venia d'un país molt llunyà. Per tal de poder descansar uns dies, els marineres van baixar a terra i van instal.lar-se en unes habitacions que el senyor del castell els va cedir.
Un dels mariners que estava malalt i tenia febre va morir el dia següent. De mica en mica la gent del poble va anar-se posant malalta i tots es van morir al cap de pocs dies. La malaltia era una epidèmia de pesta, una malaltia molt perillosa i mortal en aquell temps. Una dona del poble tenia por d'agafar la malaltia i va marxar al mas de Can Serra, es va trobar un noi i aquell noi li va dir que tornés a Tossa i que els hi digués a la gent del poble que demanessin ajut a Sant Sebastià i que resessin el Sant de l'església que estava a un raconet i aquell noi també li va dir que amb la gent del poble anessin a l'ermita més a prop del Sant que estés fora del terme de Tossa. La direcció que havien de seguir per anar a l'ermita els indicaria un xai que havien de penjar a la torre més alta de la vila vella.
Així ho varen fer i el xai es va tornar negre pel costat que indicaria la posta de Sol. I la direcció era cap a l'oest i es van trobar l'ermità de Sant Sebastià que estpa a Santa Coloma de Farners. Varen enviar-hi un home que va oferir les ofrenes al Sant. Pocs dies després l'epidèmia va anar desapareixent. El poble, molt content, considerà que havia estat obra del Sant i com a senyal d'agraïment decidiren que cada any enviarien un pelegrí a la capella perquè mai més tornés la terrible malaltia.

Els músics de l'infern, per Àgueda de Lope (1AESO, IES Cendrassos)

Una vegada, els pabordes de Sant Antoni volien llogar una orquestra per la festa, però no en trobaven cap. Llavors, un d'ells digué:
-Jo portaré orquestra malgrat l'hagi d'anar a cercar a l'infern.
I se n'anà decidit per feina. Tot seguit trobà un home un xic estrany que li preguntà on anava, tan cremat i ell li respongué:
-A cercar músics.
I l'altre li respongué:
-Això és ben fàcil, jo us els proporcionaré.
Allí mateix convingueren el preu i feren el tracte. Però els músics arribaren tard a l'ofici, que es va haver de celebrar sense música. No obstant això, a les sardanes tots hi acudiren. Quan el paborde els demanà que toquessin el "Contrapàs de la Passió", s'hi van negar rotundament. Davant d'aquella sortida sense to, els presents s'adonaren llavors que tots els músics tenien peus de pinya i una cua negra que els sortia d'entre les cames.
-Ave Maria Puríssima!
Cridà tothom esglaiat. Tan bon punt sentiren els músics aquesta frase, fugiren com esperitats. Qui els hi havia de dir, a aquelles bones gents, que tindrien per la seva festa una orquestra de dimonis!
D'aquí bé la dita: A Anglès el diable hi és. A la Callera, el diable hi era. A Sant Julià, el diable hi va passar.

El rei i la velleta, per Eric Iván Urey (1A ESO, IES Cendrassos)

El rei Pere era molt temut per tothom i no desconeixia que el seu poble l'odiava, encara que ho dissimulés. Una nit de tornada al palau, va sentir una velleta que feia les seves oracions i resava un parenostre perquè donés al rei força anys de vida. L'endemà, el rei li preguntà a la velleta per què resava per la serva vida mentre l'altra gent l'odiava i desitjava la seva mort. La dona li va dir que ella vetllava pel rei per por que el rei que vingués després d'ell no fos pitjor. El rei va respectar la manera de pensar de la dona i li féu passar una pensió mentre visqués, perquè continués resant per ell, encara que fos per por d'un altre de pitjor

Sant Jordi (versió moderna), per Pau Pagès (1B ESO, IES Cendrassos)

Diuen que fa un temps (o al futur, qui sap), un científic que vivia en una gran ciutat va crear un robot, un robot grandiós. El científic estava molt content de ser l'inventor d'aquella meravella que anava més ràpid que la llum, nedava més ràpid que qualsevol peix, volava més de pressa que un avió i treia foc i àcid per la boca; però no tot va anar tan bé com creia. Un dia, prenent cafè, se li va volcar la tassa i tot el cafè va caure per sobre del robot, que va tenir un curtcircuit, i es va espatllar tornant-se dolent i malvat, i es va escapar de casa del científic, amagant-se en una vella fàbrica dalt d'un turó, on hi havia ferralla de sobre per alimentar-se.
Però un dia, la ferralla es va acabar i va començar a atacar i robar tot tipus d'electrodomèstics i altres coses que portessin metalls: des de neveres fins a televisions; va morir molta gent, perquè sense aquells aparells no podien viure.
La gent estava horroritzada, així que el president del país va decidir que farien un sorteig i a qui li toqués hauria de donar tots els metalls que tingués al robot. Així van anar pasant els dies fins que li va tocar a la filla del president, que portava un clau de titani al genoll perquè havia tingut un accident de cotxe, i quan el robot se'l mengés, ella moriria.
La pobra princesa va pujar el turó mig plorant; quan va arribar a dalt, el robot va sortir disposat a menjar tot el que pogués, i quan va anar a menkar-se'l d'entre uns matolls en va sortir un home a sobre d'una moto i amb una motoserra a la mà, que va desafiar a mort al robot; es deia Sant Jordi; aleshores va començar una lluita molt aferrissada, però Sant Jordi va vèncer tallant-lo pel mig amb la motosserra. De l'oli que va sortir del robot mort se'n va fer una tele de plasma gegant que Sant Jordi li va oferir a la filla del president. I al cap d'uns dies es van casar.

Redaccions basades en llegendes

Una vegada més publiquem més redaccions vostres en aquest bloc. Aquest cop, les redaccions dels alumnes de primer d'ESO han estat basades en llegendes. La majoria de vosaltres heu cercat llegendes, algunes poc conegudes, i us heu informat bé. Ara, donem a conèixer algunes de les vostres "llegendes".

Irene Muñoz Pairet